Cathy

Running through the moors,
freely and wild.
Running through the moors,
frightened, and looking back.
Crying, yelling at the window.
Cold as dead, as dead is the body;
as living behind, all the memories.

Pale, white, laughing.
I'm so cold...
Anyway, never, ever,
let me into your window.

Les manifestacions de morts mai m'han donat por, només la mort quan ve del cor atabala les entranyes, i la respiració accelera la velocitat de la distància, que és més espesa que les llàgrimes de què s'alimenenta l'enyorança.

Embolicada en llàgrimes em diluisc, i apareixeré de nou entre cendres d'asfalt calent, de ciutats oblidades, en idiomes que no entens, i per això, covard un cop més, no diré adéu, només apretaré el teu record entre les cames.

Dolguda de mí, de tantes cares, de tantes imatges com la ciutat dels miralls, entre vidres trencats, xafats, esclafats sota els meus peus, clavats, enraelant-se amb les venes i trepant. Potser eixa és la cristal·lina natura del dolor d'algunes llàgrimes.

Es lo que tiene la verdad, a veces jode. Y no sé muy bien si rompe más a quien la piensa, la dice, la esconde y camufla, la escucha, o la calla. Otra vez será...

*Audio de Angra/ Kate Bush/ Mia Martini (a elegir...), Wuthering Heights, porque la introducción al post viene con el libro, y la canción, con citas casi literales de éste. Y yo me lo estoy relellendo, por fin, en inglés.