La cura
Perquè sempre endevines els meus somriures, estigues on estigues
Powered by Castpost
LA CURA
Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d'umore,
dalle ossessioni delle tue manie.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.
Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.
Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all'essenza.
I profumi d'amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d'agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
Ti salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale
ed io avrò cura di te...
io sì, che avrò cura di te.
-Battiato-
29 comentarios:
Perquè fa tant de temps que vens dient:
la la la...
Et mereixes un post molt més llarg, però eixe, me'l guarde.
Besos polars i dolcets.
He vuelto para contarte que sin censura, sin corrector de estilo, temporalmente sin ilustración y con un sistema blogger como el hortelano por más de 24 horas, dejo lectura para el finde. Algo que tú ya leíste, pero que nunca me dijiste si hubiese sido un café, con qué aroma y sabor te quedabas. Un abrazo
Antonia, me gusta ese reto, q ya está hecho.
Muchos besos, transoceánicos, otra vez.
Aquest noi tenia un bon nas...jejej m'enrecordo dun cap d'any amb la Sabrina i els seus Boys, Boys, Boys...:P
Uys Uys que sembla la primavera que ha visitat a la Clareta...;)
Quién es la friki ahora con el Batiatto?????????
Como ya te dije ayer está genial que tus amigos te conozcan y que, a veces, hasta te adivinen y sepas como estás antes que tú.
Beso, guapa.
Pd:Ayer no me emborraché, pero bailé como una perra!
Pol,
sí, un airet de primavera entre l'atabalament d'estiu, que si bé no ha arribat, ja se sent.
=)
Arc, genial!!
Si se baila, se baila, y bailar como una perra ES bailar, haha.
A Battiato lo perdono por esta canción, lo he escuchado, vaaaale, pero con La cura me tiene atrapada.
A veces sucede que tienes un amigo así, y pasan los años, y cuesta imaginar cómo sería todo sin esa persona, lo vivido, sentido, lo que está por llegar.
Claro, guapa.
Tengo ganas de charrar contigo!!
Besos.
por qué será que me suena esta canción? recuerdo hasta una calle a la izquierda de la carretera, de noche, unas motos aparcadas, enormes contenedores a la derecha de la acera...alguien cantando la canción....lo habré soñado?
En medio de la noche, entre motos y contenedores... debía ser un canto de banshee, así que cuidado!!
Siempre supe que no debía haber dedicado todas mis energías a aprender solamente el francés...
Mori, cabe suponer pues que, con tantas ganas, se te de muy bien!!
Ves, yo tengo aún mucho que aprender, y, además, soy autodidacta...
Pues, Max, la verdad es que no.
Amo a Franco (Battiato!) sobre muchiiiiisimas otras cosas, y he de decir que he tenido un flechazo con tu blog. No imagino mejor manera para empezar a leerlo que con la cura de fondo. Brava!!
Bienvenida, Firenze, y bienhallada.
A mí también me gusta tu blog.
Mira que me cae bien este tipo, y solo conozco el "yo quiero verte danzar" y ya está.
Quizás es un buen momento para saber un poco más de este gran hombre.
B7s!
No sé, Hack. Mi relación con Battiato no puede separarse de los caminos que surgieron abriendo paso a su conocimiento, del aroma particular que guarda para mí Roma, y del regalo envenenado de esta canción.
También está en castellano, pero yo opto por no traducir las palabras del idioma en que se cultivó tan bello engaño. No puedo ver de otro modo tanta poesía, tantos impulsos inútiles, si no es des de la inconsciencia o el deseo loco, necio, sordo y ciego, des del amor desesperado.
Con la manía que tengo yo al pobre de Battiato... no he logrado escuchar la canción entera (para que veas que soy sincera). Eso sí, la letra me la he leido. Preciosa. Una pena que no la cante otro y con otra música.
Bueno, mejor me callo.
El post no lo comento porque no lo he entendido... ¿me lo traduces?... pleaaaaase.
Traducción del post:
Porque siempre adivinas mis sonrisas (y los llantos, y las risas).
Porque sabes que soy yo, cuando soy yo.
Y qué soy yo!
Te mereces un brog, en el frost.
Y de paso explicar que el receptor de tanto peloteo (merecido) está ofendidísimo porque, en mi gran línea de oportunismo y habilidad, borré su comment. Más bien, repubiqué el post, en vez de reeditarlo, y su kilométrica opinión al respecto de todo se fue... y no volvió.
Lo siento!!
Bueno, Perl, en esta empresa, cada una cuenta lo que quiere, con toda tranquilidad. Se agradece. Pero si has leído la letra y la traducción, entenderás mejor el amor por la canción. Que a mí, además, sí me gusta. ME ENCANTA!
Besos, garabatillo (ai, eso me ha gustado mucho)
Ahora me gusta más. La combinación de canción (sigo prefiriéndola sin música, jajaja) y texto. Pobrecito destinatario... mira que borrarle el comment... con lo cotillas que somos todos...
Gracias por la traducción.
Por cierto, acabo de volver de casa. Era mucha la tentación para quedarme sentada trabajando.
Ya, jo, pero también pobre de mí, tan pagada que estaba de mi comment...
Mmmm... (ais), mejor ánimo ahora para trabajar? Entiendo tu tentación, qué buena, Perlim!!
=)
No m´agrada doblar-me, no m´agrada dir-te el que ja ha sigut nostre. Supose que, en algun moment, d´això es va tractar, d´inventar-se (i se me fica cara de xiquet malo, malo, malo, quan pense que encara és aixi). Abans de que em borrares (ja estic acostumat a tot açò. He perdut el conte de les vegades que hem intentat formatejar tots els abraços. Sí, també tots el plors), et deia que ja no recorde exactament el temps que fa de tot açò. Bé, són convencions. En realitat, ambdós sabem que fa 5 anys i 340 dies. Un més, potser, perque si aconsegueixes dormir açò ho llegiràs demà. O ja és demà. En fi, en tot cas i, per no repetir-me, opte per reafirmar-me. Confir-me que costa viure sense els teus abraços. Confirme que La cura sense colxons a terra son paraules estupides i sense sentit. Confirme que, de tindre´l, el somriure dels teus witos seria de minyona fent trastades. Confirme que soportar-se no ha sigut fàcil. Però mataré per continuar fent-ho (no sé si tu toleraràs la meua llet-polar, o els meus silencis, o què collons, sigues bona i fes-ho). Confirme aquell pastís és el milor que t´han regalat. No tan utilitari com altres regals de reis, és cert, però era taronja, blanc i verd). Confirme que no sé bé el teu nom, ni quantes vegades t´he batejat, ni quantes m ´has odiat per això, ni quantes vegades he carregat amb noms-humiliació. Vaca polar és l´ultim. Amb cadascun em fas somriure, con si sempre fora el mateix port i el mateix vaixell.
Cabrona.
La pròxima vegada, canviarem el caipirinha per la ginebra blava.
En homenaje a Piloto, per supost.
Mala de cojones.
El meu nom, el de sorpreses de nit, serà Àngela.
No és mala, (mala de cojones), Àngela.
Els noms poden canviar, amb la música... Al alba(chiara). I ja està ací l'estiu, i el bru d'Almeria en apropa a algun lloc d'Àfrica.
El pastís estava bo, els teus regals súper utilitaris em corrompen d'alegria els calaixos, i el record, i em fan mirar d'altra forma les escaparates, les de la nova ciutat, i els cartells del carrer, que mai seran tan grans, ni tan socials, com els d'Itàlia.
No t'explicaré la meua visió del que són regals utilitaris, tu també en tens algun que altre, i, com sempre, els conceptes, entre tu i jo, són personals i variables.
Ni em molesta confesar que la poesia sempre l'has ficada tu, entre nosaltres. Jo feia més bé de somriure, com la xicona maca de qui no pense enrecordar-me (i què bé somreia, ella -què més feia??-).
Tanmateix, no seré jo, perquè jo també sé plorar, i em surt tan bé, per telefon! Ningú et forçava a acceptar el que ix del mòbil estropejat, però pots tenir-lo engegat, la nostra feina és complaure, i ja saps que els vídeoclubs entren en l'àmbit del meu coneixement.
Què s'haurà fet del Gokuraku!
Em recordes com de pesada puc ser (joooooo...) i les facetes de naneta que tu traus, és inevitable. Mutu.
I tens algú que fique un toc diferent als teus exàmens, a l'espera del pou claret, les muntanyes pretèrites i les platges, que sobreviuen, com nosaltres, a la sorra del temps.
Quan sigues una Rosa Montero, afirmaré que et conec.
I et telefonaré, oportunista, per una pinta, però això sí, la darrera que siga entre tres. Si els anys, i el vi, no ens han acomodat.
Ha, ha, ha.
Gràcies, gràcies.
Em vaig criar amb les cutrades del 80. Per a què vull un molt millor amic personal, si no per tindre walkie talkie i parlar en clau, amb 58 referències per línia?
Sempre em deies que havia vist massa pel·lícules, i llegit massa.
Però t'agrada. Els nostres jocs, i bogeries... d'això es tracta, no?
Passen uns anyets, però amb el temps, esta cançó m'agrada més més més més!!
Escoltada i reescoltada, no em canse mai.
I sempre renaix el seu significat.
(Són els meus comments, tinc dret a ser pesada!!!!)
Les he contades. 23. Coses que ens delaten i de les que som culpables. Crec que ni tan sols tinc autonomia. Són elles les que m´han dibuixat a mi (caricatura horrible), les que m´han anat guiant inconscientment, xiuxiuejant-me que tot era un joc. Sols un joc. T´h as parat a pensar que passarà amb totes aquestes coses? Com serà de injust que els xiquets no les estudien en l´escola, les interioritzen, ens lloen, s´examinen del nostre temari? T´has parat a pensar que un dia (si continue amb homejanes a Soriano, serà prompte) tot s´esvairà, es diluirà. No sé. Pense que les nens bons (però pròxims a la dolça corrupció) tenen el dret de botar a la comba amb cansons que parlen de cada carta i totes les cartes, de cada xarrada i totes les xarrades, de cada nom i tots els noms, de cada mig-somriures i de...no, tots els sormiures no. Mai foren complets. Sempre es quedaven al centre exacte, anant-se´n, perdent-se.
En fi. No tinc por. Si tot desapareix, serà més especial. Únic,nostre.
Com la Tempesta.
me encanta Battiato, su sabiduría femenina
Orlanda, mira que nunca lo había visto así!
Y, sin duda, sensibilidad no le falta.
Me gusta la canción porque, más que un canto a la dependencia emocional, me suena a la sensación de arropada por las personas que quiero...
me ha gustado la rola, la he puesto durante cierto viaje..
"La Cura, de Battiato, é uma musica para pessoas que sabem apreciar boa musica. Creio que ele estava num moento de profunda inspiração quando fez essa musica tão linda e que me transporta para outras dimensões. Obrigada Battiato pela linda canção
Mary
Buenísima canción.
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio