Vòmit

(Rescatant textos pretèrits, resistint la temptació de corregir)

Aquelles punjades eixien del seu cos de manera regular, constant i estranya. Sentia una mena de vibracions calentes envoltant-lo, encara que hagués jurat que li eixien de dintre, i, tanmateix, no podia estar-s'hi de pensar que era més greu, semblava la remor llunyana d'una catàstrofe, se sentia en el radi d'actuació de les ondes expansives d'una bomba, havia de ser una bomba allò que feia tremolar el sòl baix els seus peus, el sòlid sòl que començava a fer que es tambalegés, quasi perdent l'equilibri, havent de cloure els ulls per no caure a terra, per deixar de veure tot allò que donava voltes al seu voltant, perquè de segur que tot rodava cada cop més depressa, no era el seu cos el que es movia. No, ell romania quiet, llevat de l'agitació que l'envaïa quan arribava de nou un d'aquells remolins intensos, amb la regularitat pasmosa i progressiva de les contraccions d'una dona a punt de parir, i, decididament, així se sentia, amb la suor freda que notà al front en aconseguir ficar la mà allí, però el moviment fou massa per aguantar, i, junt amb el braç mort que queia a un costat del seu cos, va sentir-se caure a terra també, poc a poc, a càmera lenta, amb milers d'ulls que l'acosaven des de totes direccions, no els veia, però els sentia clavar-se dolorosament a cada racó del seu cos. I, de sobte, li costà tragar, tenia la boca pastosa i la llengua enganxada al paladar, i la sang li colpejava els oïts sordament, de fet, es va convéncer de que aquesta eixia en el moment en què tocà el sòl, en eixe instant en què notà la gelor del gres i tot ell passà a sentir-se esgarrifança, i les arcades començaren a agitar-lo, i bossà, notant aquella substància quasi líquida passar per la gola i acabar amb la secor de la boca. Continuà bossant tot el que duia dintre, que d'altra banda no era molt, i, en acabar això, no pogué parar les arcades, així que continuà amollant un líquid biliós que, paradòxicament, era del mateix color que l'última beguda que havia pres. Els ulls li coien per l'esforç, i respirar feia mal; s'agafà el ventre amb les dues mans i va romandre així, en un patètic estat catatònic, fins caure en una profunda inconsciència.
Despertà amb la claror del dia, tanmateix, no fou eixa la raó que osà perturbar la seua somnolència, sinó un acuciant dessig d'aigua, un pensament que començà a obsessionar a tots els seus sentits quan aquestos començaren a despertar, i, quasi miraculosament, aconseguí ficar-se a quatre potes i arrastrar-se pel sòl deixant darrere seu un reguer de vòmit sec i de més recent orina, però no li importà, perquè, en obrir un ull, surcat per ratlletes roges, el que va veure fou un sofà, i aquell sofà despertà els seus records. On estava... Tota la imatge que li vingué al cap fou aquell rostre, aquell somriure angelical, i els seus llavis secs i esquerdats van dibuixar les lletres del seu nom. Sí, estava a sa casa, però, si allò era sa casa, on estava ella? I amb el súbit llam que asaltà el seu cervell, el record punjant i impossible li rematà els budells, i dessitjà, com mai havia dessitjat cap cosa des que la va tenir, estar mort, agradable i definitivament mort, per poder desfer-se d'aquella certessa que, de qualsevol manera, acabaria matant-lo lentament.