sábado, mayo 20, 2006

Vòmit

(Rescatant textos pretèrits, resistint la temptació de corregir)

Aquelles punjades eixien del seu cos de manera regular, constant i estranya. Sentia una mena de vibracions calentes envoltant-lo, encara que hagués jurat que li eixien de dintre, i, tanmateix, no podia estar-s'hi de pensar que era més greu, semblava la remor llunyana d'una catàstrofe, se sentia en el radi d'actuació de les ondes expansives d'una bomba, havia de ser una bomba allò que feia tremolar el sòl baix els seus peus, el sòlid sòl que començava a fer que es tambalegés, quasi perdent l'equilibri, havent de cloure els ulls per no caure a terra, per deixar de veure tot allò que donava voltes al seu voltant, perquè de segur que tot rodava cada cop més depressa, no era el seu cos el que es movia. No, ell romania quiet, llevat de l'agitació que l'envaïa quan arribava de nou un d'aquells remolins intensos, amb la regularitat pasmosa i progressiva de les contraccions d'una dona a punt de parir, i, decididament, així se sentia, amb la suor freda que notà al front en aconseguir ficar la mà allí, però el moviment fou massa per aguantar, i, junt amb el braç mort que queia a un costat del seu cos, va sentir-se caure a terra també, poc a poc, a càmera lenta, amb milers d'ulls que l'acosaven des de totes direccions, no els veia, però els sentia clavar-se dolorosament a cada racó del seu cos. I, de sobte, li costà tragar, tenia la boca pastosa i la llengua enganxada al paladar, i la sang li colpejava els oïts sordament, de fet, es va convéncer de que aquesta eixia en el moment en què tocà el sòl, en eixe instant en què notà la gelor del gres i tot ell passà a sentir-se esgarrifança, i les arcades començaren a agitar-lo, i bossà, notant aquella substància quasi líquida passar per la gola i acabar amb la secor de la boca. Continuà bossant tot el que duia dintre, que d'altra banda no era molt, i, en acabar això, no pogué parar les arcades, així que continuà amollant un líquid biliós que, paradòxicament, era del mateix color que l'última beguda que havia pres. Els ulls li coien per l'esforç, i respirar feia mal; s'agafà el ventre amb les dues mans i va romandre així, en un patètic estat catatònic, fins caure en una profunda inconsciència.
Despertà amb la claror del dia, tanmateix, no fou eixa la raó que osà perturbar la seua somnolència, sinó un acuciant dessig d'aigua, un pensament que començà a obsessionar a tots els seus sentits quan aquestos començaren a despertar, i, quasi miraculosament, aconseguí ficar-se a quatre potes i arrastrar-se pel sòl deixant darrere seu un reguer de vòmit sec i de més recent orina, però no li importà, perquè, en obrir un ull, surcat per ratlletes roges, el que va veure fou un sofà, i aquell sofà despertà els seus records. On estava... Tota la imatge que li vingué al cap fou aquell rostre, aquell somriure angelical, i els seus llavis secs i esquerdats van dibuixar les lletres del seu nom. Sí, estava a sa casa, però, si allò era sa casa, on estava ella? I amb el súbit llam que asaltà el seu cervell, el record punjant i impossible li rematà els budells, i dessitjà, com mai havia dessitjat cap cosa des que la va tenir, estar mort, agradable i definitivament mort, per poder desfer-se d'aquella certessa que, de qualsevol manera, acabaria matant-lo lentament.

19 comentarios:

Blogger Hairblue ha dicho...

blablabla, blobloblo, blibli...

1:12 a. m.  
Blogger Simon Templar ha dicho...

em recorda les redaccions que feia per l'escola quan tenia 15 i 16 anys. De recreació literària, amb detalls gràfics i amb suspens per a arribar a un final inesperat, que explicarà tot el que hem escrit fins aleshores. Un relat de naturalesa malaltissa, d'impossible felicitat o final feliç, de mort existent en passat immediat, i per tant, d'irremissibles conseqüències, de futur pròxim implacable.
Chapeau!
(t'ha influït el meu vòmit de plom del comment perquè recuperèssis el teu text, if not, strange coincidences, aren't they? o és que el subconscient fa hores extres)

12:27 p. m.  
Blogger Para, creo que voy a vomitar ha dicho...

Vomitem tots!!!

1:39 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

Mori, gracias por tu apoyo.

Simon, és un text d'eixa època, crec que tenia 16 anys quan el vaig escriure. I no ho havia associat al teu comentari... almenys, conscientment. Però darrerament, el meu subconscient fa moltes hores extra.

Claro, Arc, reivindiquemos el arte de vomitar.

4:47 p. m.  
Blogger Perl Oui c'est moi ha dicho...

Lo intentaría, pero me enteraría de la mitad como mucho y no podría ponerte un buen comentario... sorry!!!

De todas formas, un besazo!!

10:28 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

Me quedo con el besazo.
Otro para tí!

10:44 p. m.  
Blogger Estado de exilio ha dicho...

A mí también me recuerda a los textos del colegio, concretamente a uno que escribí con esa edad. "Adiós Aitana" se llamaba, y ella al final se tiraba bajo las ruedas de un coche, dándose cuénta de lo que verdad pasaba, justo antes de morir :).Sin duda yo era más dramática jajaja, pero tiene ese no sé qué de relato de suspense y angustia. Cuando te leo en catalán, me quedo saboreando una a unas las palabras.

Por cierto, en cuanto a los remolinos, la tramuntana no creo que me ayude mucho, hace nueve años que no vivo allí. Sin embargo tomé prestado uno de los tuyos.

Un abrazo, guapa.

11:29 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

Clara, tal vez, con el tiempo, se nos van el drama gratuito.
Puede que sea al aprender la grandeza de los detalles, en su belleza, en su melancolía, en su tristeza y alegría. Sin exagerar, con la mirada ajustada a la realidad. Relativizando.

No termino de tener claro tu estado de exilio...

Pero te puedes llevar remolinos cuando quieras, encantada!

11:36 p. m.  
Blogger gianis ha dicho...

que dolent és l'alcohol.

9:11 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

Sí, Gian, i què xungo no tindre el cap ben plantat!

10:52 a. m.  
Blogger zmt81 ha dicho...

Dius que no t'agrada la violència i a mi em sembla que aquest tio és violent amb ell mateix. Molta foscor i dolor.

Ai, encen el llum, tia. ;)

11:22 a. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

Mmmm sí, pero és que la Cla de fa uns anys era skin-head, Zeteta!!
Ara sóc una senyoreta, i no vomite.

12:01 p. m.  
Blogger fasdgrg ha dicho...

salud.

12:48 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

No, Jinete, que aún tengo resaca!!
=)

2:04 p. m.  
Anonymous SebastianDell ha dicho...

Y por cierto, es chupi encontrarse bloggers de Valencia. Hacía tiempo que no sabía de nadie nuevo.

Bueno, "chupi" o algo así, claro.

3:28 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

Ha, ha.
Chachi, aunque entiendo que lo de chuperretear y succionar mola más.

3:32 p. m.  
Anonymous SebastianDell ha dicho...

Siempre ha molado más ;)

5:19 p. m.  
Anonymous j'adore ha dicho...

sí, sí... no et vull veure pas vomitar més!

11:17 p. m.  
Blogger claradriel ha dicho...

=)

11:27 p. m.  

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal