miércoles, febrero 01, 2006

La plaza de los Lobos

En Madrid hace un otoño delicioso.Yo recuerdo con lejana melancolía esas grandes copas amarillas de los viejos árboles del Campillo y esa solitaria plaza de los Lobos llena de hojas de acacia y ese divino y primer viento frío que hace temblar el agua de la fuente que hay en Plaza Nueva.
Todo lo que es la Granada de mi sueño y de mi soledad cuando yo era adolescente y nadie me había amado todavía.

Federico García Lorca.


Ohhh, aquest matí tinc un ànim gos i pensatiu, molt poques ganes de fer cap treball de cap assignatura, i moltes d'acabar ja els exàmens i ser un poc més lliure. Tinc ganes d'acabar ja la carrera. No és que no m'agrade estudiar Treball Social, però quest ja és l'últim any i el que vull és tancar de debò esta etapa i poder disposar de ma vida, començar de nou, decidir què vull realment. No sé si serà anar a Barcelona o a Granada, i estudiar Antropologia, o bé marxar un temps a França o Anglaterra, o potser Portugal, i treballar allí.
De qualsevol manera, qui m'anava a dir a mí fa quatre que estaria tan bé, tan feliç, que acabaria els estudis i estaria sola, lliure, i amb molts ànims de córrer pel món, tindre més aventures, gaudir les amiques i amics, els i les amants, la família i el gat. Com enyore el Pelussa, i alhora sé que a casa està bé, corrent camp; com vaig a dur-lo a València o enlloc, tan feliç que és al poble?
Desitge que passe esta setmana llaaaaarga i marxar cap a Barna, a veure a Depeche, a la Blanx i al Vaic, i a Víctor, al que agraïsc la paciència demostrada després de tres hores buscant la Plaza de los Lobos, i la insistència en fer la foto, que a la fi és molt xula. Estar junts de nou tots, drogar-se i ballar i passejar i filosofar inacabablement... també, per supost, ganes del viatge a Itàlia a final de més, estar amb les meues tetes (cosines, ehem) i la bestioleta de Lauri, de veure la neu a Torino i eixes Carnestoltes italianes...
Back to real world, als meus llibres de teoria feminista i tractats de treball comunitari, a tirar el fem i comprar a la verduleria de sempre... també som la monotonia de les nostres vides, la quotidianitat de les nostres encarnacions no virtuals (plagi de nou) i els moments de soletat i pensaments que mai no seran veu. En fi... la vida continua.

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

Enlaces a esta entrada:

Crear un enlace

<< Página principal